divendres 21

Frenant l’ELA amb antiinflamatoris naturals

Publicat per "la Caixa" el 21/06/2019

En el Dia Mundial de l’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) volem destacar una recerca innovadora en aquest camp: la síntesi d’un fàrmac capaç d’alentir la progressió d’aquesta malaltia que, avui dia, gairebé no té tractaments efectius. Parlem amb Rubèn López-Vales, investigador del Grup de Neuroplasticitat i Regeneració de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona.

López és líder de dos projectes que han rebut el suport de ”la Caixa”, un a través de la convocatòria de recerca en salut, amb la colaboració de la Fundació Luzón, i un altre a través del programa de translació CaixaImpulse. Ambdós projectes estudien determinats lípids produits pel propi cos, capaços de modular la inflamació inherent a l’ELA i les aplicacions potencials dels quals podrien servir per tractar una gran diversitat de dolències que tenen un component inflamatori.


Rubèn López-Vales. Institut de Neurociències de la UAB  

L’ELA és la tercera malaltia neurodegenerativa més freqüent. Què sabem de com s’origina?

Avui dia, en el 90 % de casos es desconeix la causa de l’aparició. En el 10 % restant, s’han identificat alguns gens implicats en aquesta malaltia. Però, independentment de la causa, els símptomes i la progressió són exactament els mateixos. El que els passa als afectats és que les neurones motores, que són les que controlen la contracció dels músculs, moren. Per tant, pateixen debilitat muscular, que genera discapacitats motrius de manera progressiva. Al cap d’entre dos i cinc anys del diagnòstic, moren, majoritàriament per una aturada respiratòria. L’ELA, de moment, no té cura, només hi ha alguns tractaments pal·liatius poc efectius.

La vostra recerca pretén precisament canviar això, oi?

Sí. Estem buscant la manera que la progressió de la neurodegeneració sigui més lenta. Per a això, ataquem, en ratolins transgènics, la inflamació del sistema nerviós, que és una de les conseqüències de l’ELA i que fa que s’acceleri la progressió. El nostre objectiu és que, evitant o revertint aquesta neuroinflamació, els pacients visquin més anys i amb més qualitat de vida. Per això investiguem un nou tipus de fàrmacs que moduli la inflamació.

Però ja hi ha molts antiinflamatoris al mercat.

Sí, en teoria, hauria de ser fàcil disminuir la inflamació inherent a aquesta malaltia. Hi ha una gran quantitat de fàrmacs d’aquest tipus al mercat, però no serveixen ni en ELA, ni en esclerosi múltiple (EM) ni en artritis, per exemple. A més de no ser efectius, tenen efectes secundaris nocius per al cos. No se sap per què no funcionen, és un misteri.

Què diferencia la seva recerca de la manera de tractar la inflamació tradicional?

Els antiinflamatoris tradicionals bloquegen les molècules que processen la inflamació i, d’aquesta manera, eviten directament el procés inflamatori, tallant-lo. El que fem nosaltres és totalment diferent: estimulem els mecanismes interns del cos humà perquè ells mateixos facin desaparèixer la inflamació però de manera natural. Això es duu a terme gràcies als SPM (mediadors lípids especialitzats), unes molècules lipídiques que s’han descobert en els últims anys i que es produeixen de forma natural al cos quan hi ha una inflamació. El que fan és produir les cèl·lules immunitàries necessàries quan un teixit està malmès o infectat. Per tant, els fàrmacs que estem provant, basats en aquests SPM, són proresolutius, resolen la inflamació sense tallar el procés. El que hem descobert és que, en les persones afectades per ELA, aquestes molècules no se sintetitzen de manera natural.

Per què les persones afectades no sintetitzen aquestes molècules?

No se sap. Però és una característica comuna de pacients de malalties amb un important component d’inflamació crònica: EM, artritis, asma i la malaltia d’Alzheimer, per exemple. No obstant això, l’administració exògena d’aquests SPM sembla que modula la inflamació de manera efectiva i repara els teixits afectats. Els SPM s’estan començant a provar en algunes d’aquestes malalties amb resultats prometedors. Nosaltres som els primers a fer-ho en ELA i també en lesió medul·lar, i l’efecte terapèutic en ratolins és notable.

D’on provenen aquests lípids?

Són derivats de l’omega 3, que s’ha fet servir en moltes teràpies antiinflamatòries però amb resultats contradictoris. Per si sol, l’omega 3 no sembla que sigui capaç de fer res. Per tant, per molt que mengis aliments que el continguin, no tindran propietats antiinflamatòries si no tens activa la ruta que permeti que l’omega 3 es converteixi en SPM, que sí que té propietats antiinflamatòries. L’SPM que nosaltres fem servir en models animals d’ELA el comprem, ja que el seu ús comercial està disponible per als laboratoris. De moment, l’administrem per injecció endovenosa, però la idea és que, en un futur, s’administri per via oral. Tenim dades que demostren que és eficaç de la mateixa manera. Ara mateix n’estem desenvolupant la formulació farmacèutica.

Quan estaran disponibles per a ús terapèutic en humans?

En dos anys ja tindrem preparat el fàrmac per administrar-lo oralment en animals. A partir d’aquí, s’han de fer proves de toxicologia més grans. En tot cas, creiem que el nostre fàrmac tindrà una baixa toxicitat perquè, al cap i a la fi, és un producte natural. En total, d’aquí a uns quatre anys podrien començar els assajos amb humans. Si funciona, l’impacte serà que l’ELA progressarà d’una manera molt més lenta. Però no podem especular encara fins a quin punt millorarà el pronòstic de la malaltia.

Pel que expliques, la recerca amb SPM és prometedora no només en l’ELA.

Si es demostra la baixa toxicitat i l’elevada eficàcia, que és el que estem veient nosaltres, es podria fer servir en totes les condicions neurodegeneratives amb un fort component inflamatori: la malaltia d’Alzheimer, EM, lesió medul·lar... però també podrà servir per tractar qualsevol altra malaltia que impliqui inflamació crònica: artritis, per exemple. O fins i tot en inflamacions agudes. Les seves aplicacions poden ser molt àmplies i arribat a substituir els antiinflamatoris tradicionals, que tenen molts efectes secundaris. Els SPM s’han anat comercialitzant per al seu ús en recerca només en l’última dècada. És una temàtica molt nova i un canvi enorme en l’àmbit del tractament de la inflamació.

Quins són els avantatges dels SPM respecte als antiinflamatoris clàssics?

Com comentava abans, els antiinflamatoris clàssics bloquegen la inflamació de manera generalitzada, és a dir que tenen un efecte immunosupressor. La part negativa és que disminueixen les defenses i propicien les infeccions. En canvi, els SPM només canvien l’activitat de les cèl·lules inflamatòries del propi teixit afectat per la inflamació. Per tant, la seva diana és molt més específica i no afecten la resta del cos. A més, són molt potents: la quantitat necessària de SPM perquè tingui acció antiinflamatòria és cent vegades menor de la que es necessita d’antiinflamatoris tradicionals. I, com que són molècules que el propi cos sintetitza, no donen lloc a reaccions adverses del cos, toxicitats o al·lèrgies. En ratolins, almenys, el nostre producte té una toxicitat zero quan és administrat per via endovenosa. Finalment, potencien els efectes dels antibiòtics. Així que sí, de moment, sembla que tot són avantatges.

 

Compartir

4

Categoria:

Post Relacionat:

NewsLetters
L'Àrtic es trenca

CosmoCaixa, on la ciència es converteix en experiència

amb la col.laboració de

Associació Catalana de Comunicació Científica