dimecres 04

Incerteses en la primera meitat del segle XXI

Publicat per Editor Ciencia Ciencia el 04/02/2015 a | 0 comentaris

Post de Milagros Pérez Oliva, periodista d'El País i presentadora i moderadora del cicle Futur(s).

Qualsevol que tingui més de quaranta anys haurà fet alguna vegada el càlcul d'imaginar quina edat tindria i com seria la seva vida l'any 2000. Jo recordo haver imaginat el tomb del mil·lenni com una cosa molt, molt llunyana. Ja fa quinze anys que ho celebrem i ara em sembla també una data llunyana, però en el passat. Però necessitem posar fites al futur per poder-lo imaginar i mirar així de conquerir-lo. La propera és el 2050. Com serà el món i la nostra vida quan arribem a la meitat del segle XXI? En les últimes setmanes he tingut l'oportunitat de submergir-me en l'interessant exercici de prospecció que ha estat el cicle Futur(s), organitzat per l'Ateneu Barcelonès i l'Obra Social "la Caixa". Desenvoluparé al meu blog Cosas que importan els detalls de les grans tendències que s'albiren, però ara us exposaré algunes de les idees transversals que es van repetir en els debats.

La primera és que l'experiència vital més comuna en les pròximes dècades serà —ja ho és— la incertesa. Però no una incertesa derivada de la conjuntura econòmica adversa, que pot canviar, sinó de les transformacions profundes derivades del canvi d'època que vivim. Una les característiques de la que ve serà l'acceleració dels temps i dels processos, cosa que ja és visible en molts àmbits. Internet permet el somni del cervell de cervells, és a dir, un cervell col·lectiu interconnectat en temps real, el que per si mateix ja és un factor extraordinari d'acceleració. Quan va començar la seva carrera, l'investigador Manel Esteller revisava les novetats de la seva àrea un cop a la setmana. Ara ho fa constantment. Treballar en xarxa obliga a qualsevol científic a situar-se en cada moment en el punt en què es troba el que ha arribat més lluny. Això fa que la frontera del coneixement s'expandeixi a gran velocitat.

Haurem d'adaptar-nos, doncs, a l'experiència de canvi accelerat i aprendre a gestionar la complexitat en condicions d'incertesa, cosa que no serà fàcil venint d'una cultura que valora per sobre de tot la seguretat i que necessita anticipar-se i tenir-ho tot controlat. Aquesta mena de canvis ens descol·loquen. Per això la nostra relació amb el futur és ara, com va apuntar el filòsof Daniel Innerarity, més de precaució que d'esperança.

El malestar per un futur que es percep incert és transversal i afecta tant els joves com les generacions més grans. Després d'haver experimentat l'ascensor social i haver lluitat per consolidar-lo, de sobte troben que moltes coses que donaven per certes han deixat de ser-ho. Entre elles, la idea que el progrés és una línia sempre ascendent. Ara sabem que es pot retrocedir, per exemple en benestar i protecció social. I també s'ha ensorrat la creença que les conquestes socials eren irreversibles, ja que en un marc democràtic sempre tindrien el suport de la majoria. Sobre això, l'economista Antón Costas va deixar enlaire la paradoxa següent: si l'interès objectiu de la immensa majoria de la població és preservar aquestes conquestes i desenvolupar polítiques beneficioses per al conjunt de la societat —per exemple, les d'igualtat— com és possible que, vivint en democràcia, les decisions que prenen els governs electes siguin justament les que perjudiquen la majoria?

La relació entre desigualtat i democràcia va aparèixer nombroses vegades. Les desigualtats socials ja creixien abans de la crisi, però aquesta les ha engrandit. Són moltes les veus que alerten que la concentració de riquesa per part d'unes minories cada vegada més reduïdes i més poderoses soscava els fonaments mateixos de la democràcia. Si el que importa a la immensa majoria ja no es decideix realment mitjançant les urnes, el que tindrem serà una democràcia fictícia incapaç d'atendre l'interès general.

També la idea del creixement il·limitat està en qüestió. Tenim capacitat per continuar creixent i, de fet, es considera segur que la tercera revolució industrial augmentarà molt la productivitat gràcies a la robotització dels processos productius i a la digitalització de moltes tasques.

L'economista Jock Martin va estimar que el 2050 la productivitat es triplicarà respecte al 2010. Però caldrà menys força de treball, tot i que més qualificada, cosa que plantejarà un nou dilema: si no hi ha feina per a tothom, què distribuïm, la feina o la riquesa? O no hi haurà repartiment? En qualsevol cas, podem produir i consumir més però, podrà el planeta suportar un model de creixement com el que tenim? Molts economistes, entre ells Lurdes Benería, pensen que no i que cal revisar els fonaments mateixos de la teoria econòmica perquè porten implícit un model que és del tot insostenible.

Una darrera qüestió: si ni l'economia ni la política van ser capaces de preveure ni evitar una crisi que va començar sent financera i localitzada als Estats Units i va acabar sent de tota l'economia i global, com podem confiar que els mateixos que van errar encertaran ara les receptes per superar-la? És prudent deixar el nostre futur a les seves mans? Del que es deriva una altra qüestió transcendental: la necessitat d'una governança global. La major part dels problemes que hem d'afrontar d'aquí al 2050 transcendeixen la capacitat de decisió de l'estat nació i requereixen mecanismes globals de decisió que no tenim. I aquesta és, ara per ara, la mare de totes les incerteses.

Aquest post s'ha publicat prèviament el 28 desembre 2014 al blog Cosas que importan, d'El País. I es publica conjuntament al web de l'Ateneu Barcelonès i al blog de CosmoCaixa.

Més informació:

Compartir

5

Categoria:

Tema:

Post Relacionat:

NewsLetters
L'Àrtic es trenca

CosmoCaixa, on la ciència es converteix en experiència

amb la col.laboració de

Associació Catalana de Comunicació Científica