dimecres 14

L'experiència total d'un planetari

Publicat per Editor Ciencia Ciencia el 14/10/2015 a | 0 comentaris

Post per Javier Armentia, oordinador del Planetari de Pamplona

La tasca dels planetaris i dels museus de ciència és fonamental en el progrés de cada país. Això es deu al fet que la transmissió dels coneixements astronòmics és un estímul per a l'ensenyament de les ciències i les tecnologies, com ha ocorregut al llarg de la història i el desenvolupament de la ciència, on els debats aportats per l'astronomia han estat la punta de llança del desenvolupament de noves teories i noves ciències que ens permeten entendre millor el món. I millorar-lo o, almenys, intentar-ho.

A més, l'experiència en un planetari, fins i tot en una era de l'audiovisual en què estem envoltats de meravelles en moviment, tecnologies sorprenents i superproduccions aclaparadores, té sempre, des del seu inici fa gairebé un segle amb els primers projectors òptics a la cúpula instal·lada a la terrassa del Deustches Museum a Munic (Alemanya), un component d'immersió o experiència molt realista, cosa que sempre s'ha valorat com un factor característic dels planetaris.

Imatge general de Westerlund 2. Font: NASA, ESA, the Hubble Heritage Team (STScI/AURA), A. Nota (ESA/STScI), and the Westerlund 2 Science Team. http://pamplonetario.org/

És cert que ara podem disposar a l'ordinador, fins i tot al mòbil, de representacions fabuloses del cel, interactives, de fàcil maneig, que incorporen a més les últimes imatges i notícies de la recerca més avançada que es du a terme als observatoris astronòmics. Però quan ens asseiem a la sala de projecció d'estrelles i es fa la nit, aquesta sensació d'estar veient el cel, que el temps i l'espai han canviat per traslladar-nos a aquella nit que tots guardem a la memòria (associada sovint a una nit d'estiu al poble, allunyats dels llums de la ciutat, un espai de misteri i llibertat de la nostra infantesa) és una cosa que continua fent sospirar el públic dels planetaris. En diem «efecte Ahh», especialment quan s'apaguen els llums, sorgeixen les estrelles i la cúpula de la sala esdevé una veritable finestra a l'Univers.

Projectors digitals

Els planetaris, a més, han anat incorporant projectors digitals que els converteixen en una cosa que a la dècada dels noranta del segle passat es va començar a anomenar «teatres de l'espai», una mica com els «teatres de les meravelles» que portaven fa segles les notícies i curiositats dels països llunyans a cada racó del país. Aquestes sales digitals que continuem anomenant planetaris són, sens dubte, llocs on podem projectar documentals o ficcions, imatge real o de síntesi, el firmament nocturn o paisatges diürns, recórrer llocs del nostre planeta o fer viatges impossibles fins als confins de l'Univers.

I davant de la pantalla plana (fins i tot les grandíssimes pantalles digitals d'alguns cinemes i altres sales), els planetaris continuen tenint aquesta característica envoltant que permet al visitant, a cadascun dels assistents a una sessió de planetari, esdevenir protagonista de cadascun d'aquests viatges o històries que s'expliquen. Als videojocs s'ha analitzat molt com aquelles aventures en què el jugador té una visió subjectiva del seu entorn, com si estigués realment veient al dispositiu de joc el que veu a través dels seus ulls, incrementen la sensació de realisme de la vivència i, de passada, la implicació del protagonista en elles.

De la mateixa manera, als planetaris, el visitant pot girar el cap en qualsevol moment i sempre hi tindrà imatges al damunt, de manera que té la sensació que tot ocorre al seu voltant, és a dir, que ell està realment dins la història (de fet, es tracta de mitja esfera només, excepte en alguns planetaris com l'AHHAA de Tartu, Estònia, on disposen d'una projecció esfèrica total, també per sota de l'horitzó, o en experiments com l'Allosphere de l'Institut de Nanosistemes de Califòrnia).

Els punts vermells són estrelles acabades de néixer. Imatge d'un cúmul gegant anomenat Westerlund 2, a 20.000 anys llum de distància, a la constel·lació de Carina, a l'hemisferi sud. Westerlund va néixer fa dos milions d'anys i té més de 3.000 estrelles joves. Font: NASA, ESA, the Hubble Heritage Team (STScI/AURA), A. Nota (ESA/STScI), and the Westerlund 2 Science Team. http://pamplonetario.org/

La incorporació de projectors 3D, pionera a CosmoCaixa Barcelona, ha permès també més sensació d'«immersivitat», un recurs que s'ha demostrat especialment útil a l'hora d'entendre les complexitats d'un espai tridimensional. Una cosa que podem entendre si pensem o recordem com se solia dibuixar el sistema solar en els llibres de text: el Sol ocupava un focus d'unes el·lipses exageradament excèntriques que recorrien els planetes. Aquesta imatge ha permès que moltes persones continuïn creient erròniament que les estacions estan produïdes per més proximitat o allunyament respecte del Sol, quan realment es tracta d'una qüestió d'inclinació de l'eix de rotació i no de distàncies... entre altres coses, perquè l'òrbita terrestre és gairebé una circumferència i el factor distància no és rellevant (de fet, el periheli terrestre, el moment de més proximitat entre el nostre planeta i el Sol es produeix al començament de gener, en ple hivern de l'hemisferi nord).

Doncs bé, al planetari aquestes òrbites esdevenen una cosa a través de la qual ens movem, un viatge certament impossible amb les tecnologies actuals o futures (perquè de fet són viatges a més velocitat que la velocitat de la llum), però molt significatiu a l'hora d'entendre l'escenari subjacent, de quina manera en un espai les òrbites són planes, com va explicar Kepler amb les seves lleis del moviment planetari fa gairebé quatre segles.

Espero que aquest post serveixi d'invitació a reflexionar que, fins i tot en l'era de l'educació en línia i la interacció mitjançant dispositius portàtils, el viatge al planetari —com a activitat extraescolar— i el viatge que al planetari proposem a les estrelles i les seves històries mereixen no tan sols la pena, sinó que a més esdevenen, per a alumnes i docents, una veritable aventura propera i alhora grandiosa. Com la nit mateixa, com l'Univers mateix.

Més informació:

Planetari de Pamplona

Twitter de Javier Armentia: @javierarmentia

Twitter del Pamplonetari: @pamplonetario

Compartir

11

Categoria:

Tema:

Post Relacionat:

NewsLetters
L'Àrtic es trenca

CosmoCaixa, on la ciència es converteix en experiència

amb la col.laboració de

Associació Catalana de Comunicació Científica