dijous 01

Resistències al tractament del VIH

Publicat per Obra Social el 01/12/2016 a | 0 comentaris

Una nova barrera que cal vèncer per controlar l'epidèmia als països en vies de desenvolupament

Per Boris Revollo i Roger Paredes, metges i investigadors de la Fundació Lluita contra la SIDA i l'Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa.

A mitjan anys vuitanta del segle passat, el moment en què es van començar a tractar els primers pacients infectats pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) amb el primer anàleg dels nucleòsids, la zidovudina (AZT), es va obrir una gran porta que donaria molta esperança a milions de persones que fins llavors no tenien cap alternativa de tractament per a la malaltia; en aquesta època, ser diagnosticat d'una infecció per VIH era sinònim de mort.

Al primer assaig clínic, en què es va administrar AZT a pacients seropositius, es va poder demostrar que la infecció pel VIH podria ser controlada i els pacients que rebien el medicament es morien menys i tenien menys esdeveniments de sida (1/145), que aquells als quals s'administrava un placebo (19/137). La zidovudina perllongava la vida dels pacients infectats pel VIH i això era una gran notícia. El problema era que aquest efecte benèfic durava poc temps i malauradament els pacients presentaven recaigudes de la malaltia. En aquell moment ens vam adonar que el virus desenvolupava mecanismes de resistència al tractament.

Aquest virus complex té una particularitat: el material genètic del VIH circula dins del nostre cos en forma d'ARN, que posteriorment és transcrit a ADN per ser integrat dins d'algunes cèl·lules específiques del nostre organisme, perquè aquestes produeixin noves partícules virals. El pas d'ARN a ADN s'anomena retrotranscripció i és un procés molt dinàmic i altament actiu en què es produeixen múltiples errors de transcripció d'ARN a ADN, la qual cosa provoca que el virus presenti mutacions en l'estructura genètica que l'ajuden a escapar del tractament antiretroviral (TAR).

Afortunadament s'han desenvolupat nous fàrmacs que ataquen per diferents punts el virus per poder-lo controlar totalment. En els darrers anys s'han descobert a més molècules més potents que continuen inhibint el virus malgrat que aquest desenvolupi canvis en l'estructura genètica per escapar-ne. Aquests medicaments estan disponibles en els països desenvolupats, per la qual cosa podem afirmar que actualment tenim totes les eines disponibles per poder controlar el VIH al nostre entorn. Les resistències als antiretrovirals són, doncs, un problema marginal en els països industrialitzats.

Malauradament, l'accés a les diverses alternatives de tractament per al VIH no és el mateix als països en vies de desenvolupament, principalment al continent africà, on es concentra el 70 % del total de la població mundial infectada pel VIH. Actualment, les pautes d'inici de tractament disponibles en aquests països es basen en medicaments que tenen moltes probabilitats de generar resistències si no es prenen de manera adequada, i es deixen medicaments més potents com a alternatives de rescat per a pacients que fallin als primers. En alguns països, l'accés a aquesta segona línia de tractament troba molts obstacles administratius, i s'ha arribat a administrar fins amb un any de retard en alguns pacients que el necessitaven.

Més enllà dels problemes per poder iniciar una segona línia de manera immediata, hi ha el problema dels pacients que s'infecten amb virus que ja presenten resistències al tractament de primera línia, les anomenades «resistències transmeses». S'han descrit taxes de resistències transmeses a alguns dels medicaments més usats en els països en vies de desenvolupament situades al voltant del 15-20%, cosa que suposa que alguns pacients estiguin rebent tractaments subòptims amb el risc de generar encara més resistències als altres medicaments que s'administren conjuntament.

Si continuem iniciant tractaments subòptims i generant més resistències, anirem esgotant a poc a poc les alternatives de tractament per als pacients dels països en vies de desenvolupament. Per tant, aconseguir l'objectiu d'un 90 % d'indetectabilitat en els pacients tractats en aquests països serà cada vegada més difícil i, en conseqüència, no podrem controlar l'epidèmia a les zones geogràfiques més afectades.

La comunitat internacional ha invertit molts esforços a ampliar l'accés al tractament antiretroviral (TAR) en els països en vies de desenvolupament en aquests darrers anys. Es calcula que aproximadament 1,2 milions de pacients han iniciat un tractament antiretroviral durant l'últim semestre del 2015. Fins al juny del 2016 hi havia 18,2 milions de pacients que van accedir al TAR.

Un dels problemes principals és que s'inicien tractaments sense conèixer el perfil de resistències que puguin tenir els pacients. Els medicaments usats presenten una barrera genètica baixa (probabilitat de generar resistències) i no es disposa, en la majoria dels casos, de medicaments amb barreres genètiques més altes per a pautes d'inici alternatives en cas de necessitar-les.

En països en vies de desenvolupament és urgent implementar mesures de detecció primerenca de pacients que presenten resistències a un tractament en curs i poder conèixer les taxes de resistències transmeses als pacients abans d'iniciar un tractament per tal d'administrar tractaments individualitzats en cada cas. També és vital accedir a medicaments amb barreres genètiques més altes per ser utilitzats en primera línia en els pacients que les necessiten.

Més informació

Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa

Enllaços

https://infosida.nih.gov/education-materials/glossary/1316/transcriptasa-inversa

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26831472

http://www.unaids.org/en/resources/documents/2014/90-90-90

http://www.irsicaixa.es/ca

Compartir

4

Categoria:

Archivo: 2016 2016 » Diciembre

Tema:

irsicaixa vih

Post Relacionat:

NewsLetters
L'Àrtic es trenca

CosmoCaixa, on la ciència es converteix en experiència

amb la col.laboració de

Associació Catalana de Comunicació Científica